La responsable d’Emergències en la DANA admet davant la jutgessa que Mazón la va nomenar malgrat que no estava capacitada

“Assassins”. Salomé Pradas va sentir divendres els crits d’una víctima a pocs centímetres de distància –quasi cara a cara– durant el seu accidentat accés a la Ciutat de la Justícia de València, on estava citada com a investigada davant la jutgessa de la DANA. Potser hauria sigut més exacte cridar “homicides imprudents”, el delicte que li imputa indiciàriament la magistrada instructora a Pradas, però la situació no era precisament propícia per a tecnicismes jurídics: Victoria Sánchez, la dona que va cridar fins a esgargamellar-se a l’exconsellera del Govern autonòmic de Carlos Mazón, va perdre al seu marit el 29 d’octubre passat. “Tinc molt de fred i por. Vull estar tota la vida amb tu. Adeu”. Aquest va ser l’últim missatge que li va escriure. Quan, fa poc més de dues setmanes, la dona esperava per a declarar davant la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, abans d’entrar a la sala, besava la foto que portava del seu difunt marit. L’escena –i tant– va causar una profunda impressió als dos periodistes que la van presenciar. La dona, àgilment, es va col·locar molt prop de la consellera que detenia el comandament únic de l’emergència per a xisclar-li: “Heu mort el meu home”. Davant la viuda que cridava amb l’ajuda d’un petit megàfon, un agent de la Guàrdia Civil va estendre els braços amb el cap cot, a mig camí entre la seua funció oficial de custodi de la Ciutat de la Justícia i l’abraçada metafòrica i respectuosa. 

L’exconsellera Salomé Pradas va arribar a la cita amb la jutgessa de la DANA embolcallada per un excepcional desplegament mediàtic i amb el ressò de la protesta ciutadana. “Compte”, va repetir Pradas 22 vegades exactes als càmeres, fotògrafs i periodistes que, amb prou faenes, intentaven traure-li alguna declaració i, al mateix temps, esquivar els obstacles que s’interposaven en el camí. Ai, si Salomé Pradas haguera dit el 29 d’octubre “vagen amb compte, per favor”; ens lluiria més el pèl i Victoria Sánchez, probablement, no hauria hagut de deixar-se la veu i l’ànima ni el veterà guàrdia civil acatxar el cap amb els braços en creu. El fet que Pradas no repetira 22 vegades “compte” davant la DANA és, precisament, l’essència del retret penal de la jutgessa instructora: les 228 defuncions haurien sigut evitables sense la presumpta negligència imputada a l’exconsellera i a l’ex-secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso.

Pradas es va emocionar constantment a la sala Tirant, escenari de la seua esperada aparició pública després de la seua destitució. Les víctimes criden i l’exconsellera plora: es tracta d’una paradoxa enrevessada de la complexa atmosfera que deixa la catàstrofe. L’exconsellera va relatar al seu lletrat, l’únic a qui es va prestar a contestar, el desplegament tardà davant la DANA. En la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), era una simple representant institucional, acompanyada per una sèrie de tècnics que sumaven “més de 100 anys d’experiència en matèria d’emergències”. Ella, per contra, una mera professora de dret mercantil, “no tenia coneixements tècnics”. 

Malgrat formar part del Consell “dels millors” de Carlos Mazón –aquesta expressió barata de telemàrqueting que venia el cap de l’executiu autonòmic–, el negociat d’Emergències no era ni molt menys el seu. No obstant això, va estar “al peu del canó des del primer minut”, encara que la jutgessa qüestione que això servira de res. 

Pradas va destacar que “unes quantes vegades” va parlar per telèfon amb Mazón i amb el seu equip (els secretaris autonòmics Cayetano García Ramírez i José Manuel Cuenca). No obstant això, Mazón no es va alçar de la taula del dinar (o, pràcticament, berenar sopar) en El Ventorro i va arribar al Cecopi a les 20.28, segons la seua última versió dels fets. Encara que, en cap cas, va retardar la decisió d’enviar el missatge automàtic als mòbils, va declarar Pradas. 

L’exconsellera considera que l’enviament –a les 20.11– de l’Es-Alert no va ser “tardà o erroni”, com sosté la jutgessa instructora, perquè el Cecopi estava pendent del possible desbordament de la presa de Forata i ni tan sols es va parlar “en tota la vesprada” del barranc de Poio.

A més de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i, singularment, al seu president, Miguel Polo, la investigada va apuntar al cap del Consorci Provincial de Bombers, José Miguel Basset, de qui va dir que era el responsable de recomanar les mesures “més idònies per a la protecció de la població”. Després d’una primera fase purament propagandística per part del Palau de la Generalitat, la declaració de Salomé Pradas va inaugurar una nova etapa: la batalla judicial cos a cos. 

L’exconsellera va deixar dos claus: “Les mesures les proposaven els tècnics” i “fer front a l’emergència del calibre a què ens enfrontàvem no depenia d’una simple decisió d’una persona”. Malgrat l’expectació, Pradas no va disparar cap amunt. 

Després de la seua lacrimògena declaració, l’exconsellera es va amagar i va evitar abandonar la Ciutat de la Justícia per l’entrada principal, per la qual passa qualsevol veí. I això que, en arribar-hi, havia promés que faria declaracions una vegada passat el mal tràngol davant la jutgessa, el fiscal i els lletrats de les acusacions. Pel que sembla, segons algunes fonts, les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat van avaluar que era més convenient que Pradas isquera clandestinament, a imatge i semblança de l’aforat Mazón.

Si bé la declaració de Salomé Pradas va ser el que s’esperava, el seu anterior número dos va escenificar una estratègia de defensa una mica menys encotillada. Emilio Argüeso va coincidir amb Pradas que no pintava massa en el Cecopi: simplement “va donar la seua opinió” (malgrat ser el director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències). 

L’ex-secretari autonòmic, fidel a la seua voluble trajectòria, va disparar amb millor punteria que la seua antiga cap. Va deixar anar que Jorge Suárez, l’alt funcionari que exerceix de subdirector general d’Emergències, estava de vacances, malgrat els avisos (va avançar la tornada el 29 d’octubre mateix) i va afirmar que la responsable de comunicació “no va comunicar res del que es produïa fora”. El Cecopi, per tant, no es va assabentar de les tremendes imatges que emetia la televisió autonòmica, en directe, del desbordament del barranc de Poio. 

Encara que la principal diana d’Emilio Argüeso va ser també José Miguel Basset, el veterà bomber que va retirar els efectius que mesuraven el cabal del mortífer barranc de Poio sense avisar “ningú”, segons va postil·lar l’imputat. Argüeso es va assabentar d’aquest detall tan important un mes després de la DANA, quan el va revelar elDiario.es, tal com es desprén de l’informe pericial sobre les seues comunicacions que va aportar poc abans de la seua declaració.

Allò va ser un caos; no en va quedar dubte després de la declaració dels dos excàrrecs de l’executiu de Mazón. Els dos investigats van respondre tan sols a les preguntes dels seus lletrats, una mica de sentit comú des del punt de vista de la defensa jurídica i, més, en una fase tan primigènia de la instrucció. Els advocats de les acusacions es van quedar sense poder interrogar Pradas i Argüeso (una de les lletrades s’havia preparat un centenar de preguntes). 

Les poques víctimes que esperaven l’eixida dels que, d’acord amb els seus crits, consideren “assassins”, es van quedar sense saber per on van escapar Pradas i Argüeso. Una mica com la gestió de la DANA, que encara té llacunes greus, malgrat l’activa instrucció de la jutgessa. Almenys, amb les primeres declaracions dels investigats es va confirmar que una certa ineptitud d’alguns càrrecs públics va tindre bastant a veure amb el catastròfic resultat. Un imputat es va limitar a donar la seua opinió en el Cecopi, com un contertulià qualsevol, i l’altra no tenia ni idea de res. Els tècnics tampoc es van lluir. 

L’única certesa és que el marit de Victoria Sánchez va morir, com 227 víctimes més. I el dubte, a hores d’ara, és si va ser per homicidi imprudent.